Home


Els nostres avis

Els nostres avis

 

Consideram que una mascota ha entrat a l’etapa geriàtrica a partir dels 7-9 anys depenent de la seva raça i del seu tamany. Efectivament, depèn de la seva talla perquè en general està comprovat que els moixos viuen més que els cans i que els cans de raça petita en viuen més que els grans, per no dir les races anomenades gegants. Per tant, neixent el mateix dia i a la mateixa hora, l’esperança de vida d’un ca rater és més alta que la d’un Dogo Alemany. És clar que això està basat en dades estadístiques i, per suposat, no té en compte les causes de mort per accident.

El que també està del tot comprovat és que viuen més anys (i això ja no depèn de la raça ni de l’espècie animal) els qui han dut una vida més sana i han estat més ben cuidats. De fet això ens ho podem aplicar nosaltres mateixos, oi?

Una mascota sana és aquella que té una bona alimentació, una bona activitat física i que reb una bona profilaxi o medicina preventiva. El capítol de l’alimentació és molt important i s’ha descuïdat un poc perquè “aparentment” totes les croquetes de pinso pareixen iguales. Ja us debeu imaginar que això no és així. El que en diferencia una d’una altra n’és la composició i , molt particularment, l’origen del nutrients que la componen. Per posar un exemple fàcil d’entendre:   no és el mateix un bon filet de vedella que un tros de carn magre de baixa qualitat, però totes dues són igualment CARN. A l’hora de triar el tipus de pinso de la vostra mascota cal deixar-se aconsellar pel vostre veterinari que abans de recomanar-ne un ja n’ha estudiat les carecterístiques. Els animals d’edat avançada tenen uns requeriments nutricionals diferents que els adults o els que estan en fase de creixement i per tant han de menester dietes sense tantes calories i amb alguns ingredients que allarguin i millorin les seves característiques físiques i mentals. És comú que algunes mascotes pateixin processos degeneratius del sistema nerviós parescuts a la malaltia d’Alzeimer en les persones. Es coneix com a SINDROM DE DISFUNCIÓ COGNITIVA que fa que desaprenguin alguns dels seus bons hàbits, estableixin noves rutines (per exemple canvis en les hores de son i vigilia) i desenvolupin determinades conductes obsessives (molt habitualment en tot el que està relacionat amb el menjar).

Una mascota sana és aquella que té una bona activitat física. L’exercici físic no és el mateix en un individu jove, adult i geriàtric. Els animals de més edat no volen moure’s tant. Hi ha excepcions i també depèn dels hàbits i l’entorn on visqui el nostre moix o el nostre ca. És molt convenient que els estimulem perquè no deixin de fer-ne. De pas també en farem nosaltres! Treure a passejar els cans tres vegades al dia és molt convenient i no només els que viuen en un pis. També els que viuen en una finca. El passeig és una bona oportunitat d’interacció amb les nostres mascotes. Vivim temps on ens costa trobar moments per a fer les nostres coses. No oblidem que ells també ens necesiten. Els moixos no van de passejades, però no perden les ganes de jugar. Dedicar uns minuts al dia per tirar-los una pilota o estirar una jugueta d’un fil com quan eren més petits els farà moure’s. Agraïran l’atenció i mantindrem un vincle que no s’ha de perdre entre ells i nosaltres. El fet que la nostra mascota no vulgui jugar o passejar pot ser un primer símptoma d’alguna malaltia. L’anèmia i la dishidratació entre moltes altres coses les debiliten i els problemas òssis i articulars com l’ARTROSI els provoca dolor. Són motius per no voler compartir aquests moments amb nosaltres. Detectar el problema de fons els donarà més qualitat de vida que també serà, sens dubte, més llarga i plena. Per tant, conformar-se amb el tòpic que els nostres animals no es mouen perquè són vells no ens permet ajudar-los com toca.

Una bona medicina preventiva permetrà detectar malalties i afeccions en estadis inicials; quan encara estem a temps de tractar-les. Els animals geriàtrics tenen els organs interns “molt usats” i en alguns cassos acumulen petits desperfectes que s’han anat acumulant i compensant a parts iguales en un subtil i fràgil equilibri. De vegades cal ben poca cosa perquè tot això se’n vagi a n’orris. El nostre objectiu a aquesta edat és detectar els desperfectes i ajudar a mantenir estable el ronyó, el fetge, el cor o l’organ que sigui durant el màxim de temps posible. Es tracta d’adelantar-nos en comptes d’anar darrera la malaltia un cop instaurada.

Els cans i els moixos són animals domestics, però no hem d’oblidar que encara tenen ben arrelats alguns (per no dir molts) dels seus instints; herència dels seus avantpassats salvatges. En llibertat els carnívors (canins i felins) han de demostrar la seva força i salut a diari. Amb els anys és inevitable que la seva salut es deteriori. Salvaguardar el seu lloc dins una jerarquía o preservar un territori dependrà, en aquests cas, de la seva habilitat per dissimular les seves debilitats. Tornant als nostres companys domèstics, encara ara queden reminiscències d’aquests comportaments. De vegades ens passen inadvertits petits signes d’aquestes debilitats per la senzilla raó que ells ens ho amaguen. No ho demostren perquè és un signe de debilitat.

Per tot això és altament recomenable intentar detectar el que no és evident. La profilaxi a aquesta edat va més enllà de les desparassitacions i les vacunes. Recomanem realitzar visites al veterinari quan hi hagi la mínima sospita que hi pugui haver un problema incipient. Igualment s’hauria de fer un reconeixement anual per detectar problemes que encara no s’han manifestat. Tal i com resa el famós refrany.... “MILLOR PREVENIR QUE CURAR”.

Si us voleu informar de en què consisteix la nostra campanya per a animals geriàtrics, cliqueu aquí