Home


Leishmaniosi Canina
Foto 1 - CASPER

 

Aquesta serà la pàgina del veterinari durant un any. Cada mes hi penjarem un article del qual vosaltres i les vostres mascotes podreu gaudir. Estem oberts a sugerències; això vol dir que si teniu un tema que us interessi o us inquieti podeu adreçar-vos a nosaltres a través del nostre e-mail.

El nostre primer tema serà la Leishmaniosi canina, molt més coneguda per tots vosaltres com la malatia transmesa pel moscard.

Vos presentam en CASPER (foto 1). És un ca mascle de raça Standfordshire Terrier que va començar a tenir problemes de pell i pèrdua de pes ara fa dos mesos. Fa quinze dies vam fer el diagnòstic de leishmaniosi i en fa deu que ha començat el tractament. Aquesta seria la foto de “l’abans”. En posteriors articles vos mostrarem com va evolucionant fins que li donem l’alta.

 

La Lehismaniosi canina és una malaltia molt coneguda no tant sols pel professional veterinari, sino també per la majoria de gent que té o ha tingut cans en algun moment de la seva vida, especialment a Mallorca. En alguns casos ja no s’ha pogut fer res per l’animal, tant sols donar-li una mort digna. Perô en la majoria de casos es pot instaurar un tractament que fa que els animals es curin. Sí, ho heu sentit bé, un ca amb Leishmaniosis es pot curar sempre i quan el propietari prengui responsabilitat i compromís. Això no vol dir que quedi immunitzat i per tant pot patir posteriors picades les quals poden ser sense conseqüències i per tant no patir una altre cop la malatia o be ser un animal que pateixi la malatia diverses vegades a la seva vida.

Qui n’és el responsable i com s’agafa la malatia?

Foto 2

Foto 2

El responsable de la malatia és un paràsit que viu i es desenvolupa dins d’un mosquit. No tots els moscards el transmeten, només els del gènere Phlebotonus spp.conegut comunment com a “beata” (foto 2).

Una altre particularitat d’aquests moscards és que tant sols viuen en llocs on el clima és de tipus mediterrani amb temperatures no massa fredes i amb percentatje d’humitat important, per tant aquesta malatia no la trobem ni a Alemanya ni a paisos del nord d’Europa, però sí d’altres països de la conca de la Mediterrania com ara Itàlia, Grècia, Israel i els del Magreb.

Quan està llest el parasit per fer mal?

Foto 3

Foto 3

Bé un cop dit això el procés d’infeccio va de la següent manera: el moscard pica a un animal que té la malatia i en xuclar-li la sang s’emporta les leishmanies cap a dintre el seu sistema digestiu. A partir d’aquí el paràsit comença a desarrollar el seu cicle de maduracio passant per una sèrie d’etapes. En el cas de tornar a picar els paràsits que du dins tampoc estan llestos per fer mal, més o menys es necessiten al voltant de 6 dies perqueè aquests arribin a les glàndules salivars del moscard i un cop aquí en el moment de la picada són inoculades a un altre ésser viu (foto3).

Quines especies es veuen afectades?

Bé, el moscard amb leishmania pot picar tant els cans, les persones, moixos, animals de granja ... senzillament ella (el Phlebotomus és vegetarià gairabé tota la seva vida, només quan la famella ha de pondre els ous requereix major quantitat de proteïna i torna hematofoga) necesita de la sang per alimentarse. Per tant tots estem exposats als mosquits amb leishmania: animals i persones, però els qui desenvoluparan la malatia seran els més febles. I l’especie més susceptible de patir la malaltia és la canina, degut a que el seu sistema imunitari és més deficient que el de les persones. Dintre de l’especie canina tambe existiexen certes races mes susceptibles. Així les races pures o fines degut a que s´han escollit per la bellesa i no per la seva resistència tenen més possibilitats de patir la malatia. L’altra cara de la moneda la conformen la raça de cans eivissencs autoctona de les Illes Balears que ha desenvolupat un sistema de defensa al llarg dels segles que fa que sols excepcionalment pugui patir la malatia.

Les persones que tenen el seu sistema inmunitari deficient o poc desenvolupat en algunes ocasions després de ser picats per els mosquits infectats per Leishmània poden desarrollar la malatia.

El moix és molt, molt estrany que pateixi la maltia i en altres especies es pensa que podrien ser reservoris de paràssits, però sense patir la malaltia, tot i que això no està demostrat.

Com es presenta la malatia en els cans?

La malaltia es pot presentar de moltes formes diferents. El més usual és que inicialment pateixin problemes de pell, com ara pelades i bòfigues al voltant dels ulls i puntes de les orelles. A mesura que la malatia avança, els animals deixen de menjar, tornen tristos i van perdent cada cop mes pes fins arribar a un grau d’emmagriment extrem. De vegades els signes són més subtils tal com una mica de tristesa sense cap més problema o la coixera intermitent d’una extremitat.

Com es pot diagnosticar i qui la diagnostica?

L’única persona que pot diagnosticar la malatia és el professional veterinari, que davant la sospita fa una extracció de sang i posterioment cursa una sèrie de proves laboratorials. Aquestes proves ens ajudaran a detectar la malatia, Així com l’estadi en el qual està. Segons quin sigui tindrem una gravetat i un pronòstic més o menys dolent.

Hi ha tractament ? i durant quant de temps?

En la majoria dels casos es pot fer tractament, però els que ja estan en una fase molt avançada molt sovint tenen els ronyons afectats i el percentatge de resposta al tractament és tant sols d’un 20% o menys. Segons el cas el veterinari decidirà quin es el tractament més apropiat i també la seva durada.

Són necessaris diferents controls de l’animal perquè el veterinari ajudat de noves anàlisis dicideixi donar d’alta el pacient.

Existeix algun tipus de vacuna?

Actualment no existeix cap vacuna o similar en el mercat per evitar que els nostres animals no agafin la Leishmània. Què podem fer nosaltres per disminuïr la posibilitat de contagi? Hi ha diverses mesures preventives com ara no passejar els cans quant es comença a pondre el sol. Existiexen en el mercat collars i líquids amb efecte repel.lent sobre el moscard, que poden ajudar. Altres mesures podrian ser que els cans dormissin en llocs més tancats i no a cel obert. Hi ha persones que utilitzen mosquiteres, ultrasons i altres artilugis. Una clienta l’altre dia em comentava que havia plantat citronel.la a tot el voltant de la finca. Tot són idees ben rebudes sempre i quan no perjudiquin o siguin perilloses per a la salut dels vostres cans.

A part d’aquestes mesures, els veterinaris recomenem una o dues anàlisis cada any. Entre els mesos de novembre i desembre, quan ja no hi ha beates és un bon moment per a fer l’extracció de sang si només se’n pensa fer una. Si són dues, realitzarem la segona a l’abril-maig. Fem les anàlisis a cans que aparentment estan sans. Un resultat negatiu és una molt bona notícia perquè la nostra mascota se n’haurà lliurat aquesta vegada, però si dóna positiu tot i no presentar símptomes la bona notícia és que el tractament gairebé segur que anirà bé perquè la malaltia no haurà tengut temps de fer desastres. Cada any tenim algunes d’aquestes “sorpreses”.

Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la